Resum del debat “Collserola, un Parc Natural massa desprotegit”

El dimecres 1 d’octubre el CEPA va organitzar al nou local del casal l’Harmonia, del barri de Sant Andreu de Barcelona, un interessant debat titulat Collserola, un Parc Natural massa desprotegit.

Els companys del CEPA i alhora activistes de la Plataforma cívica per a la defensa de Collserola Oleguer Farràs i Josep L. Moner, van ser els encarregats de la ponència en que es van destacar d’entrada els valors naturals de la Serra, al qual va seguir un debat :

Amplia diversitat biològica associada a cadascun dels hàbitats ecològics : forestals, de ribera, aquàtics, matollars i brolla, prats, ambients rupícoles i humanitzats.
Les principals problemàtiques associades a la conservació dels vertebrats terrestres a Collserola, especialment els mamífers (dels quals n’hi ha 29 espècies en estat salvatge) són:

• Pèrdua d’hàbitats a la perifèria per la urbanització passada, vigent i futura.
• La fragmentació dels espais naturals degut a les infraestructures i urbanitzacions.
• Els atropellaments degut al transit continu.
• Furtivisme.
• Habituació de senglars i guineus a les persones, cercant menjar.
  aïllament ecològic respecte altres espais naturals propers, que afecta la viavilitat de determinades espècies que no es poden renovar genèticament.

El Parc de Collserola es va començar a protegir l’any 1987, però al ser un parc metropolità, de sempre ha tingut diverses i perilloses espases de Damocles, com amenaces a l’espai natural protegit:
La declaració de Parc Natural del 2010 no descarta que es desenvolupin infraestructures viàries, línies elèctriques com la MAT de 400000volts, ni alguns desenvolupaments urbanístics com els EREs o les Portes de BCN.
La pedrera Berta era una explotació a cel obert, entre els municipis del Papiol i Sant Cugat, en la que actualment hi torna a haver l’interès de convertir-la en abocador de bales d’ecoparc. A cota inferior se situen diverses galeries de l’antiga mina totalment inundades, degut al gran aqüífer de sota a l’interior existeixen diverses formacions d’estalactites, i el més important, una geologia que ens reafirma en el perill de fissuració del sector i les possibilitats reals de contaminació subterrània. A sota, a uns 100 metres al sud de la mina, hi ha pous geotermals (55 a 70ºC, de 100 i 150 metres de profunditat) que seria una barbaritat deixar contaminar.

Què podem fer per a protegir-lo? El Parc declarat l’any 1987 és més gran que el Parc Natural i creiem que no hauria de desaparèixer si no és assimilat pel PN. Cal ampliar l’actual Parc Natural i:

• Desmassificar el Parc i limitar les àrees d’esbarjo, reduint la mida en alguns casos, sobretot la zona d’estacionament.
• L’accés en vehicle privat s’ha d’evitar i promoure l’accés a peu i en TP. (bus, metro i tren)
• Calen agents rurals per vigilar el Compliment de les normatives del Parc, amb capacitat sancionadora.
• Crear zones de protecció especial a tots els municipis en funció dels estudis científics de biodiversitat (a l’entorn de sectors on per exemple: resideixin genetes, toixons, musteles, llangardaix verd, amfibis, etc. a consideració de comissió científica). Si es necessari encerclades amb cordes o senyalització especial.
• Prohibir la caça esportiva i permetre només el control d’espècies científicament justificat. Analitzar els diversos mètodes de control en funció de l’eficàcia.
• Assegurar la continuïtat de l’activitat agrícola afavoridora de la biodiversitat…
• No obrir nous punts d’atracció popular dins del Parc i estudiar un calendari de tancament o reducció a llarg termini de certes activitats, negocis ubicats a sectors sensibles on no convé massificació. No permetre l’ampliació d’activitats i negocis vigents dins el Parc.

Conclusions:
• Un parc natural no pot tenir tractament de parc urbà. Collserola és encara rica en biodiversitat, capaç d’autoregular-se, mantenint els ecosistemes amb poca intervenció humana.
• La pressió humana actual compromet la conservació de determinats hàbitats i espècies. L’excés de freqüentació i certes activitats són una amenaça pels ecosistemes del parc i s’han de regular i limitar.
• L’aïllament ecològic i la fragmentació s’ha d’evitar impedint més desenvolupaments urbanístics i infraestructures i habilitant corredors.
• Les “Portes de Barcelona” s’han de desenvolupar bàsicament fora del parc, reverdint-les.